Són quasi les tres de la matinada. Demà (en realitat, hui) és dilluns, per tant hauria d'estar dormint per a poder alçar-me en condicions a les 6:30, com cada dia. Però seguisc en aquesta mena de voràgine d'urgències que acabarà amb la meua salut... Com que porte una hora en el llit pensant com he de distribuir tasques i què he de fer al llarg del dia, doncs l'ordinador és un lloc més adequat.
De vegades em pregunte si paga la pena...
Per sort, els dies que passen tenen altres coses, al marge d'aquesta espiral de tasques, comandes, revisions i invencions. Hui começa la setmana de Carnestoltes!
O siga, que als requeriments quotidians d'una vida -la meua- ja de per si frenètica, ara hem d'afegir les recerques de complements inverosímils: una perruca, una corbata, la disfressa de torn, pintures de cara...
I damunt, sense TV3...
diumenge, 27 de febrer del 2011
dissabte, 5 de febrer del 2011
LipDub
M'agrada aquest LipDub. El vaig penjar en l'altre bloc, però periòdicament el recorde i em pose sentimental.
O siga, que ací està de nou:
M'encanta!
O siga, que ací està de nou:
M'encanta!
divendres, 4 de febrer del 2011
Degeneració macular associada a l'edat
Tinc 43 anys.
Tinc 43 anys, això és un fet. Ja en fa tres que em van arribar puntualment els primers símptomes de la presbícia. Diria que va ser a la setmana de fer els 40.
No em puc queixar: la resta del meu cos, encara que flàcid en alguns punts conflictius (això em va dir una massatgista vintanyera fa una setmana, que ja la voldria veure jo d'ací a vint anys...), aguanta el pas dels anys amb bastant decència.
Però els ulls, no. Resulta que no m'hi veig, i a més no acabe d'adaptar-me a les ulleres de vidres progressius (i mira que són caríssimes!!!). I a més a més, treballe llegint. I disfrute llegint.
Total, un drama.
La cosa és que hui se m'ha oblidat agafar les ulleres. Les bones, les de portar tot el dia, les de quasi 1000 euros. I he hagut de tirar de les de prop (les de iaia que em pose en la punta del nas quan no estic de cara a la lletra, i que em fan mirar per damunt de la muntura quan parle amb algú).
I he tornat conduint des d'Alzira, després de 10 hores d'ordinador i paper escrit, a les huit de la nit.
I m'hi veia!
A veure si tot són imaginacions meues, i resulta que tinc vista de linx, o de mussol (era nit tancada!). A veure si resulta que els meus ulls, com la resta del cos, aguanten estoicament la maduresa. Al cap i a la fi, tenen la mateixa edat!
Tinc 43 anys, això és un fet. Ja en fa tres que em van arribar puntualment els primers símptomes de la presbícia. Diria que va ser a la setmana de fer els 40.
No em puc queixar: la resta del meu cos, encara que flàcid en alguns punts conflictius (això em va dir una massatgista vintanyera fa una setmana, que ja la voldria veure jo d'ací a vint anys...), aguanta el pas dels anys amb bastant decència.
Però els ulls, no. Resulta que no m'hi veig, i a més no acabe d'adaptar-me a les ulleres de vidres progressius (i mira que són caríssimes!!!). I a més a més, treballe llegint. I disfrute llegint.
Total, un drama.
La cosa és que hui se m'ha oblidat agafar les ulleres. Les bones, les de portar tot el dia, les de quasi 1000 euros. I he hagut de tirar de les de prop (les de iaia que em pose en la punta del nas quan no estic de cara a la lletra, i que em fan mirar per damunt de la muntura quan parle amb algú).
I he tornat conduint des d'Alzira, després de 10 hores d'ordinador i paper escrit, a les huit de la nit.
I m'hi veia!
A veure si tot són imaginacions meues, i resulta que tinc vista de linx, o de mussol (era nit tancada!). A veure si resulta que els meus ulls, com la resta del cos, aguanten estoicament la maduresa. Al cap i a la fi, tenen la mateixa edat!
dimecres, 2 de febrer del 2011
Sopar de germanes
Quan pense en la meua adolescència (la part del passat que més clarament recorde) em venen al cap escenes que barregen crits i baralles, soroll i moviment, manca d'espai i d'intimitat... Una família de sis persones amb gossos o gats o peixos o pardalets en un pis de 90 metres... En fi, un devenir caòtic, en el millor dels casos.
Mai no vaig saber què era la tranquil·litat, i de segur que l'he trobada a faltar en més d'una ocasió. A casa era normal haver d'estudiar amb el soroll de fons de la tele o de les menudes discutint, o haver de competir en l'aspecte acadèmic amb una germana que, tot i anar un curs avançada a la seua edat, m'avergonyia traient més bones notes que jo.
Les meues germanes. De cadascuna recorde les peculiaritats.
Susi sempre anava amb mi, discreta i amagada fins que va tindre edat d'eixir de darrere de la germana major. Humiliant-me, sense voler-ho amb la seua capacitat innata per a fer-ho tot més bé: millors notes, millors dibuixos, millors tirs a cistella... I suèters més xulos que li furtava quan no se n'assabentava!
Pili era tan constant com ara, molt ordenada i sistemàtica. I punyetera com ningú. La persona capaç de dormir més hores seguides (crec que hui en dia encara deu tindre algun rècord).
I la menuda, Noèlia, que escrivia cartes als alcaldes dels pobles i rebia un grapat de cartes amb 8 o 9 anys, que es va creuar la península ibèrica als 14 per a fer un campus de bàsquet no-sé-on, que es passava la vida tocant animals i agafant puces! La primera víctima de les activitats extraescolars, que va fer aeròbic, teatre, júniors, bàsquet, guitarra...
I recorde les baralles constants per quasi tot: em molestes, no et menges el meu iogurt, m'estàs fent por, deixa de llegir, et toca arreglar l'habitació, què et penses, jo no sóc la teua criada...
Des de fa uns anys hem instaurat el "Sopar de germanes", que se celebra aproximadament cada dos mesos o tres, o quan l'ocasió ho requereix. Fa una estona he tornat de l'últim.
Un sopar de germanes és la prova que els vincles genètics existeixen i que, de vegades, fins i tot perduren més enlla de l'adolescència. Quan ens reunim, torna la millor part d'aquells anys. A casa es queden fills i parelles, i tornem a parlar com aleshores, però amb la maduresa que dóna el temps, sense discussions, i amb el punt cínic que tan bé se'ns dóna. No hi ha absolutament res igual que un sopar de germanes.
El cas és que sé que a tots els germans no els passa igual, ni tan sols a totes les germanes, és una llàstima.
I aquests sopars són l'única cosa que sé que no li podré deixar a la meua filla, i quan ho pense em ve una miqueta d'amargor. Només espere que la vida li proporcione relacions com la que jo tinc amb les meues germanes.
Mai no vaig saber què era la tranquil·litat, i de segur que l'he trobada a faltar en més d'una ocasió. A casa era normal haver d'estudiar amb el soroll de fons de la tele o de les menudes discutint, o haver de competir en l'aspecte acadèmic amb una germana que, tot i anar un curs avançada a la seua edat, m'avergonyia traient més bones notes que jo.
Les meues germanes. De cadascuna recorde les peculiaritats.
Susi sempre anava amb mi, discreta i amagada fins que va tindre edat d'eixir de darrere de la germana major. Humiliant-me, sense voler-ho amb la seua capacitat innata per a fer-ho tot més bé: millors notes, millors dibuixos, millors tirs a cistella... I suèters més xulos que li furtava quan no se n'assabentava!
Pili era tan constant com ara, molt ordenada i sistemàtica. I punyetera com ningú. La persona capaç de dormir més hores seguides (crec que hui en dia encara deu tindre algun rècord).
I la menuda, Noèlia, que escrivia cartes als alcaldes dels pobles i rebia un grapat de cartes amb 8 o 9 anys, que es va creuar la península ibèrica als 14 per a fer un campus de bàsquet no-sé-on, que es passava la vida tocant animals i agafant puces! La primera víctima de les activitats extraescolars, que va fer aeròbic, teatre, júniors, bàsquet, guitarra...
I recorde les baralles constants per quasi tot: em molestes, no et menges el meu iogurt, m'estàs fent por, deixa de llegir, et toca arreglar l'habitació, què et penses, jo no sóc la teua criada...
Des de fa uns anys hem instaurat el "Sopar de germanes", que se celebra aproximadament cada dos mesos o tres, o quan l'ocasió ho requereix. Fa una estona he tornat de l'últim.
Un sopar de germanes és la prova que els vincles genètics existeixen i que, de vegades, fins i tot perduren més enlla de l'adolescència. Quan ens reunim, torna la millor part d'aquells anys. A casa es queden fills i parelles, i tornem a parlar com aleshores, però amb la maduresa que dóna el temps, sense discussions, i amb el punt cínic que tan bé se'ns dóna. No hi ha absolutament res igual que un sopar de germanes.
El cas és que sé que a tots els germans no els passa igual, ni tan sols a totes les germanes, és una llàstima.
I aquests sopars són l'única cosa que sé que no li podré deixar a la meua filla, i quan ho pense em ve una miqueta d'amargor. Només espere que la vida li proporcione relacions com la que jo tinc amb les meues germanes.
divendres, 28 de gener del 2011
Tempus fugit
Ja fa 15 dies de l'últim post. El temps passa, i és cert que com més gran et fas, més de pressa se t'escola entre els dits, com l'arena de la platja...
Estic en plena voràgine "editorial", i això significa, bàsicament, que no pare de treballar, a la taula de la faena i a la de casa. Si fins i tot he somiat els dibuixos dels llibres de mates, igualet que quan veia baixar les figures del tetris entre examen i examen, durant els anys inconscients i feliços com a filòloga en projecte...
I clar, quan ets mare d'una criatura de cinc anys i mig... o t'aïlles de veritat o tot el teu temps és d'ella! Per això, a la fi, he sucumbit al xantatge emocional que em proporciona la meua torturadora dolça, i demà me'n vaig a Bocairent. No puc suportar ni una telefonada més amb la cançoneta "mami-havies-dit-que-vindries!".
La realitat és que al fet de ser econòmicament autosuficients, a això de demostrar al món que som capaces de tot, no li acabe de veure l'avantatge. I no és que vulga quedar-me a casa i que algú em cuide, no, ni de lluny, però és que veig com se m'apaguen els ulls, com se m'arruga la cara, com el cos se'm marceix... i no li acabe de trobar la gràcia. Potser hauria de parar un poc, encara que fóra per a escriure un post absurd que no li interessa a ningú, però que escric perquè vull, perquè m'abelleix i, sobretot, perquè tinc temps per a fer-ho.
Temps... amb quina indiferència el deixem marxar de vegades, com si no comptara. Com si no l'anàrem a trobar a faltar en qualsevol moment. El temps fuig, quina veritat més gran!
Estic en plena voràgine "editorial", i això significa, bàsicament, que no pare de treballar, a la taula de la faena i a la de casa. Si fins i tot he somiat els dibuixos dels llibres de mates, igualet que quan veia baixar les figures del tetris entre examen i examen, durant els anys inconscients i feliços com a filòloga en projecte...
I clar, quan ets mare d'una criatura de cinc anys i mig... o t'aïlles de veritat o tot el teu temps és d'ella! Per això, a la fi, he sucumbit al xantatge emocional que em proporciona la meua torturadora dolça, i demà me'n vaig a Bocairent. No puc suportar ni una telefonada més amb la cançoneta "mami-havies-dit-que-vindries!".
La realitat és que al fet de ser econòmicament autosuficients, a això de demostrar al món que som capaces de tot, no li acabe de veure l'avantatge. I no és que vulga quedar-me a casa i que algú em cuide, no, ni de lluny, però és que veig com se m'apaguen els ulls, com se m'arruga la cara, com el cos se'm marceix... i no li acabe de trobar la gràcia. Potser hauria de parar un poc, encara que fóra per a escriure un post absurd que no li interessa a ningú, però que escric perquè vull, perquè m'abelleix i, sobretot, perquè tinc temps per a fer-ho.
Temps... amb quina indiferència el deixem marxar de vegades, com si no comptara. Com si no l'anàrem a trobar a faltar en qualsevol moment. El temps fuig, quina veritat més gran!
dissabte, 15 de gener del 2011
Vida familiar
Són les tantes. acabe de tornar d'un sopar de mares de l'escola, però la cosa va més enllà: per enèsima vegada des de setembre, aquest ha sigut un cap de setmana individual... com que tinc faena, Blai i Laia han marxat per a deixar-me temps i espai.
Segur que ells ho viuen d'una manera diferent: tinc faena -de la remunerada- i és necessari que dispose de temps per a fer-la. De fet, és així: ha estat un dissabte ple de llibres i propostes didàctiques. Però clar, també hi ha hagut temps per a mi.
I no em referisc precisament al sopar de mares de l'escola (que, tot s'ha de dir, ha sigut molt més agradable del que em pensava!), sinò a coses més quotidianes (com ara compre i depilacions...).
Els éssers humans naixem -quasi sempre- d'un en un. Des del meu punt de vista, la individualitat és la norma, i qualsevol manera de viure en grup és artificial, creada per l'organització social en què viviem de manera artificial. Gregària. És dur, però cert.
De tota manera, m'agrada la meua unitat familiar. Sobretot, m'agrada perquè puc trobar-los a faltar de tant en tant. Laia encara no ho entén, però Blai sí -crec-, i això és fantàstic. Espere que aquesta manera de viure -un tant peculiar, massa bé que ho sé- puga perdurar en el temps. Em fa feliç, i crec que a ells, d'alguna manera que potser no comprenen, també.
I demà, un altre dia normal i corrent. Un diumenge. Un altre.
Segur que ells ho viuen d'una manera diferent: tinc faena -de la remunerada- i és necessari que dispose de temps per a fer-la. De fet, és així: ha estat un dissabte ple de llibres i propostes didàctiques. Però clar, també hi ha hagut temps per a mi.
I no em referisc precisament al sopar de mares de l'escola (que, tot s'ha de dir, ha sigut molt més agradable del que em pensava!), sinò a coses més quotidianes (com ara compre i depilacions...).
Els éssers humans naixem -quasi sempre- d'un en un. Des del meu punt de vista, la individualitat és la norma, i qualsevol manera de viure en grup és artificial, creada per l'organització social en què viviem de manera artificial. Gregària. És dur, però cert.
De tota manera, m'agrada la meua unitat familiar. Sobretot, m'agrada perquè puc trobar-los a faltar de tant en tant. Laia encara no ho entén, però Blai sí -crec-, i això és fantàstic. Espere que aquesta manera de viure -un tant peculiar, massa bé que ho sé- puga perdurar en el temps. Em fa feliç, i crec que a ells, d'alguna manera que potser no comprenen, també.
I demà, un altre dia normal i corrent. Un diumenge. Un altre.
dimecres, 12 de gener del 2011
Tornar a la càrrega
Fa un mes llarguet que no passe per ací. El Nadal, com sempre, ha suposat un parèntesi d'obligat compliment quasi per a tot (dieta inclosa), però ara ja em trobe instal·lada en la dolça rutina. Fins i tot ha tornat la rutina de despertar-me de matinada i no poder dormir pensant en la faena... què hem de fer!
En la meua llista de bons propòsits hi ha el d'animar una miqueta el bloc. De moment, un tastet en forma de post per a certificar que estic viva (virtualment parlant!), però m'he promés a mi mateixa que seré més exhibicionista a partir d'ara. Sense passar-me, clar!
Doncs això: benvingut, 2011, a pesar de ser una xifra tan lletja! Espere que vingues carregat de terminis acomplits, amigues (i cunyades) prenyades, filles precioses, germanes primes, cotxes nous, companys de faena satisfets, relacions consolidades per a qui les busque, mares i pares saludables... i tot el que et deixes demanar. Que no és poc, però per demanar que no quede!
En la meua llista de bons propòsits hi ha el d'animar una miqueta el bloc. De moment, un tastet en forma de post per a certificar que estic viva (virtualment parlant!), però m'he promés a mi mateixa que seré més exhibicionista a partir d'ara. Sense passar-me, clar!
Doncs això: benvingut, 2011, a pesar de ser una xifra tan lletja! Espere que vingues carregat de terminis acomplits, amigues (i cunyades) prenyades, filles precioses, germanes primes, cotxes nous, companys de faena satisfets, relacions consolidades per a qui les busque, mares i pares saludables... i tot el que et deixes demanar. Que no és poc, però per demanar que no quede!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)