Ja fa 15 dies de l'últim post. El temps passa, i és cert que com més gran et fas, més de pressa se t'escola entre els dits, com l'arena de la platja...
Estic en plena voràgine "editorial", i això significa, bàsicament, que no pare de treballar, a la taula de la faena i a la de casa. Si fins i tot he somiat els dibuixos dels llibres de mates, igualet que quan veia baixar les figures del tetris entre examen i examen, durant els anys inconscients i feliços com a filòloga en projecte...
I clar, quan ets mare d'una criatura de cinc anys i mig... o t'aïlles de veritat o tot el teu temps és d'ella! Per això, a la fi, he sucumbit al xantatge emocional que em proporciona la meua torturadora dolça, i demà me'n vaig a Bocairent. No puc suportar ni una telefonada més amb la cançoneta "mami-havies-dit-que-vindries!".
La realitat és que al fet de ser econòmicament autosuficients, a això de demostrar al món que som capaces de tot, no li acabe de veure l'avantatge. I no és que vulga quedar-me a casa i que algú em cuide, no, ni de lluny, però és que veig com se m'apaguen els ulls, com se m'arruga la cara, com el cos se'm marceix... i no li acabe de trobar la gràcia. Potser hauria de parar un poc, encara que fóra per a escriure un post absurd que no li interessa a ningú, però que escric perquè vull, perquè m'abelleix i, sobretot, perquè tinc temps per a fer-ho.
Temps... amb quina indiferència el deixem marxar de vegades, com si no comptara. Com si no l'anàrem a trobar a faltar en qualsevol moment. El temps fuig, quina veritat més gran!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada