Coses meues

Coses que pense, coses que sent, coses que sé, coses que escolte, coses que vull, coses que veig, coses que passen... i moltes més coses

dijous, 18 d’abril del 2019

De nou ha passat el temps. No de pressa, perquè el temps té la seua cadència que no varia... però el cas és que fa més d'un any de l'últim post. Tampoc varia això, la meua vida atrafegada i plena d'obligacions que no deixen pas a les devocions.
Podria dir que tot segueix igual, però de nou la vida m'ha canviat radicalment, encara que aquesta vegada no es tracta d'una malaltia. Simplement, he canviat de faena. Des de fa un parell de mesos em dedique a fer classe, i ho disfrute d'allò més! :)
Bé, i he publicat un llibre a mitges amb Sandra Capsir que es ven fantàsticament i que ens ha portat a un bon grapat de llocs a parlar de dones i de feminisme, que de vegades no és el mateix.
I estic enmig d'una campanya electoral. I en ve una altra seguideta...
I em presente a oposicions.
I la meua filla està adolescent i impertinent.
Definitivament, sembla que algunes persones tenim una mena d'imant per a la hiperactivitat. A veure si entre unes coses i altres, definitivament tinc temps per a tirar endavant aquestes coses. Les coses meues.

divendres, 9 de març del 2018

És possible que ja hagen passat sis anys de l'últim post?
Doncs sí. I és que la vida passa...
En sis anys se n'han anat alguns i n'han vingut uns altres. I la mare feu un parèntesi que quasi esdevé un punt i final. I m'han llevat una llavoreta de mort. I he conegut què significa allò de ser "servei públic". I que hi ha gent que no pensa amb el cap, ni amb el cor. I que hi ha gent dolenta que t'odia perquè sí...
En fi, que en sé més que sabia.
I que tinc ganes de tornar a posar-ho ací. I això que ara sé que l'exposició pública no sempre és dolça, que pot arribar a ser amarga.
Doncs això: hui torne. Ja veurem quant dura!

divendres, 20 d’abril del 2012

Una remuntada lleu?

Per a qui ha nascut enmig dels anys de la bonança -o això diuen els majors- haver viscut les últimes setmanes d'una manera més o menys conscient de tot el que ens envolta, ha estat... inquietant.
I és que en la vida, com en els resultats del futbol o les eleccions, sempre hi ha diferents punts de vista per a explicar la realitat. O quasi sempre. Perquè la bona veritat és que des de fa temps no hi ha manera d'eixir de la voràgine de barbaritats (de barbaRITAts, ací més que en cap lloc...) que s'esdevenen dia sí i dia també.
Políticament, una part de la meua família es resignava a resistir, mentre que l'altra es capficava a tirar-li la culpa de tot a l'expresident d'Espanya, com un mantra insuportable... en fi, sembla que en tres mesos els actuals governants han fet bo l'anterior. O almenys, han demostrat que són igual d'inútils, mancats d'idees, incapaços, previsibles, mentiders, improvisadors, i tot el que se'ls vulga tirar en cara.
Entre primes de risc, escopetes que disparen a l'infinit, princeses desemmascarades, lladres de guant blanc, mestres indignats que ho paguen amb qui no té culpa, retallades criminals, esmenes a les esmenes d'allò que s'ha dit, petrolieres espoliadores... és que no hi ha manera de respirar. La capacitat de sorpresa, com si fóra el punt d'ebullició de l'aigua, arriba un temps que no dóna per a més.
Pel que fa al meu entorn... en fi, els últims dos o tres dies semblava que també anaven a ser crítics, que la barraqueta on ens aixoplugàvem estava a punt de ser engolida per un tornado... però sembla que seguirem tenint un sostre damunt del cap. Feble, pobret, insuficient, amb forats... però sostre.

divendres, 16 de desembre del 2011

Això diu que era jo...


Fa anys, jo no era jo, sinó una altra persona bastant diferent. Fa anys, quan vivia sola i gastava tot el temps en mi mateixa, la vida era una altra cosa. També, d’alguna manera, plena i estressant ─es veu que no puc viure tranquil·la…─, però amb tots i cadascun dels minuts del dia només meus.
Fa anys, treballava en un grapat de llocs. Feia classes a Torrent, a València, de matí, de vesprada, a funcionaris, a adults…
I jugava a bàsquet, em desplaçava amb bicicleta, canviava de parella de tant en tant, i esquiava una setmana sencera a Nadal, i sopava fora perquè sí…
Fa anys, de sobte, vaig començar a treballar en una escola, Gençana, que em va semblar la porta del Paradís. I en travessar-la, vaig aprendre que el mal de tocar el cel és que a partir d’eixe moment estàs més prop de l’infern de la decepció. Va ser una època amb moments dolços i amargs, però, sobretot, Gençana va marcar un punt d’inflexió en la meua vida. I és just reconèixer-ho.
Aquella època va ser l’inici, el moment concret en què va nàixer La Nova Jo. Potser era només una qüestió purament cronològica (eren els meus 30), però m’agrada pensar que no. Que conèixer situacions i gents complexes em va fer créixer interiorment com a persona… De fet, van ser moments de decisions importants, de canvis, d’abandonaments i benvingudes… segurament la dels 30 ha sigut la dècada més agitada de la meua vida, i mira que si una cosa no li ha faltat, a la meua vida, ha sigut moviment…
I per què ara, aquesta reflexió? Doncs perquè hui he quedat a fer un cafè amb dos excompanys de Gençana. No és un cas aïllat, de fet, és curiós quants extreballadors ha sigut capaç de «fabricar» aquella escola… Afortunadament, els decebuts ens agradem, i ens retrobem sovint. Si un mèrit tenien les persones que tiranitzaven aquella empresa és el de trobar professionals idealistes i compromesos dels quals aprofitar-se. Si faig una ullada enrere i al meu voltant, en són un grapat, les amistat i els contactes que conserve d’aquella etapa… de manera que supose que va estar bé.
És bonic pensar en el passat i veure’l difuminat en el present. Ser conscient que cada pas de tots els que has fet al llarg de la vida t’ha portat exactament al lloc que ara ocupes, o siga, que tots estaven ben caminats. T’han portat ací, al teclat de l’ordinador. Al badall que se t’escapa de la boca perquè fa hores que estàs desperta. Al cos calentet que t’espera en el llit (per més que hui no siga Blai, sinó Laieta, que hui dorm amb la mare).
Doncs això: bona nit! J

dimecres, 7 de desembre del 2011

Monster High


Fa només uns dies, la meua germana penjava en el seu mur de Facebook un post angoixat a través del qual pregava als seus contactes que l’ajudaren a trobar una certa nina que la seua filla havia demanat als Mags d’Orient.
Després de diverses peripècies ─fins i tot amb Toni fent cua a hores matineres en botigues de joguets─, la seua insistència es va veure recompensada en forma de no una, sinó huit nines Monster High. L’aventura va ser motiu de riallades i comentaris burleta, clar. Veges si no!
Reconec que no m’hi veia reflectida: la meua filla sempre es conforma amb un regalet o dos, i generalment vol coses tan estranyes que no ens plantegen problemes: una bateria, un cos humà amb els seus òrgans, un llibre… però sembla que això era fins l’any passat. Perquè he descobert amb horror suprem que enguany vol, precisament, no una, sinó dues d’aquelles nines mortes!!!
De manera que ahir ─un mes abans de l’arribada oficial de Ses Majestats els Reis d’Orient─, em vaig proposar de buscar les nines. Ja hi havíem fet algun intent, però sense massa interès ─si és que la meua germana sempre ha sigut taaaaaaaaaaan exagerada… no cal, començar tan prompte la recerca, segur!!!─. La cosa és que hui he anat a només tres botigues, de les grans, i en les tres, els dependents-adolescents-contractats-per-a-la-campanya-de-Nadal m’han mirat amb cara de «No flipes! No queda una sola Monster High en tota la faç de la Terra», quan els les he demanades!
En fi, que estic ben fotuda. Un company de faena m’ha recomanat que li escriga a Laia una carta, de part del rei Gaspar, i que li explique alguna pel·lícula creïble per a justificar la desfeta, acompanyada, clar, del corresponent «Val per una Frankie i per una Spectra». Tanta ràbia que em fa la monarquia, i ara m’hi hauré de posar d’acord. Està clar que les situacions extremes proporcionen estranyes aliances.
Però almenys he extret dues conclusions de tot això. La primera és que els regals de reis dels menuts s’han d’apanyar tan prompte com siga possible. I la segona: mai he de tornar a burlar-me de la meua germana! J

dilluns, 28 de novembre del 2011

Eppur si muove...

Potser haja semblat que, després de dos mesos llargs d'inactivitat "bloqueril", una donava aquest espai per tancat... Però de fet, no és així.
Encara que no ho semble, tanmateix es mou. I no ho dic per la vida entesa a la manera tradicional, amb volums, amb desplaçaments, amb preocupacions i alegries, que eixa és ben evident que es mou a velocitat de vertigen, sinó que em referisc a aquesta altra "dimensió", a la que es materialitza a través dels dits.
Cada dia sorgeixen un milió de coses que m'agradaria explicar (bé, potser unes poques menys), però ni tinc el moment ni aconseguisc llevar-me del cap la idea que el que puga explicar una persona normal i corrent com jo segur que no interessa a ningú. Heus ací la perversió, la paradoxa, la contradicció retorçuda: evitar exhibir intimitats que no interessen per si les llegeix molta gent, per més que estigues segura que no les llegirà quasi ningú!
Uf, se m'està fent un bucle... millor ho deixe ací. Això sí, m'he proposat seguir exercitant els dits. Al cap i a la fi, tinc el mateix dret d'escriure missatges sense interés que l'hipotètic lector desinteressat a no llegir-los! :)

dissabte, 17 de setembre del 2011

Summer is over... o no?

Segons em van ensenyar en algun curs de primària (EGB quan jo hi anava!), l'estiu s'acaba el vint-i-poc de setembre. A pesar d'això, tradicionalment l'inici del curs escolar venia acompanyat del canvi en la temperatura... però enguany sembla que l'estació estival serà implacable, que la calor no deixarà de castigar fins que arribe el dia exacte... si tenim sort!
A banda d'això, l'estiu i la calor han coincidit amb una aturada llarga d'entrades en el bloc. No sé per què, supose que la vida en directe m'ocupa, també, el temps que pensava dedicar-li a la virtual. L'estiu, en compte de ser el moment d'avorrir-se, ha esdevingut una mena de voràgine d'activitats, anades i vingudes, visites i festes.
En aquests mesos han passat moltes coses, que, d'altra banda, és el que ha de ser una vida.
En el meu món xicotet hi ha coses bones: Julia i Montse estan bé (en eterna recuperació, a partir d'ara, m'imagine...); a Burjassot, per fi, tenim alcalde del Bloc (val, cal dir "Compromís"!); he fet 44 anys; Laia ha començat la primària; m'he apuntat a waterpolo (encara que de moment no he aconseguit anar a cap entrenament!).
I també hi ha coses roïnes. Lliges el diari, o escoltes la ràdio, i a banda d'allò que preocupa a tot el món, alguns tenim raons "extra" per a estar fotuts: polítics que pretenen privar-nos del dret dels nostres fills d'estudiar en valencià, sentències absurdes que es boten lleis que són bones objectivament, suposats professionals que exigeixen que els facen la faena, gent barallant-se per tot arreu...
Potser és la calor, que si a mi em posa de mala lluna, també podria produir el mateix efecte en altres persones... espere que siga això, perquè si la meua teoria és certa, al mal rotllo que flota en l'ambient li queden quatre dies: els que falten perquè s'acabe l'estiu!