Degeneració macular associada a l'edat

Tinc 43 anys.
Tinc 43 anys, això és un fet. Ja en fa tres que em van arribar puntualment els primers símptomes de la presbícia. Diria que va ser a la setmana de fer els 40.
No em puc queixar: la resta del meu cos, encara que flàcid en alguns punts conflictius (això em va dir una massatgista vintanyera fa una setmana, que ja la voldria veure jo d'ací a vint anys...), aguanta el pas dels anys amb bastant decència.
Però els ulls, no. Resulta que no m'hi veig, i a més no acabe d'adaptar-me a les ulleres de vidres progressius (i mira que són caríssimes!!!). I a més a més, treballe llegint. I disfrute llegint.
Total, un drama.
La cosa és que hui se m'ha oblidat agafar les ulleres. Les bones, les de portar tot el dia, les de quasi 1000 euros. I he hagut de tirar de les de prop (les de iaia que em pose en la punta del nas quan no estic de cara a la lletra, i que em fan mirar per damunt de la muntura quan parle amb algú).
I he tornat conduint des d'Alzira, després de 10 hores d'ordinador i paper escrit, a les huit de la nit.
I m'hi veia!
A veure si tot són imaginacions meues, i resulta que tinc vista de linx, o de mussol (era nit tancada!). A veure si resulta que els meus ulls, com la resta del cos, aguanten estoicament la maduresa. Al cap i a la fi, tenen la mateixa edat!