Sopar de germanes

Quan pense en la meua adolescència (la part del passat que més clarament recorde) em venen al cap escenes que barregen crits i baralles, soroll i moviment, manca d'espai i d'intimitat... Una família de sis persones amb gossos o gats o peixos o pardalets en un pis de 90 metres... En fi, un devenir caòtic, en el millor dels casos.
Mai no vaig saber què era la tranquil·litat, i de segur que l'he trobada a faltar en més d'una ocasió. A casa era normal haver d'estudiar amb el soroll de fons de la tele o de les menudes discutint, o haver de competir en l'aspecte acadèmic amb una germana que, tot i anar un curs avançada a la seua edat, m'avergonyia traient més bones notes que jo.
Les meues germanes. De cadascuna recorde les peculiaritats.
Susi sempre anava amb mi, discreta i amagada fins que va tindre edat d'eixir de darrere de la germana major. Humiliant-me, sense voler-ho amb la seua capacitat innata per a fer-ho tot més bé: millors notes, millors dibuixos, millors tirs a cistella... I suèters més xulos que li furtava quan no se n'assabentava!
Pili era tan constant com ara, molt ordenada i sistemàtica. I punyetera com ningú. La persona capaç de dormir més hores seguides (crec que hui en dia encara deu tindre algun rècord).
I la menuda, Noèlia, que escrivia cartes als alcaldes dels pobles i rebia un grapat de cartes amb 8 o 9 anys, que es va creuar la península ibèrica als 14 per a fer un campus de bàsquet no-sé-on, que es passava la vida tocant animals i agafant puces! La primera víctima de les activitats extraescolars, que va fer aeròbic, teatre, júniors, bàsquet, guitarra...
I recorde les baralles constants per quasi tot: em molestes, no et menges el meu iogurt, m'estàs fent por, deixa de llegir, et toca arreglar l'habitació, què et penses, jo no sóc la teua criada...
Des de fa uns anys hem instaurat el "Sopar de germanes", que se celebra aproximadament cada dos mesos o tres, o quan l'ocasió ho requereix. Fa una estona he tornat de l'últim.
Un sopar de germanes és la prova que els vincles genètics existeixen i que, de vegades, fins i tot perduren més enlla de l'adolescència. Quan ens reunim, torna la millor part d'aquells anys. A casa es queden fills i parelles, i tornem a parlar com aleshores, però amb la maduresa que dóna el temps, sense discussions, i amb el punt cínic que tan bé se'ns dóna. No hi ha absolutament res igual que un sopar de germanes.
El cas és que sé que a tots els germans no els passa igual, ni tan sols a totes les germanes, és una llàstima.
I aquests sopars són l'única cosa que sé que no li podré deixar a la meua filla, i quan ho pense em ve una miqueta d'amargor. Només espere que la vida li proporcione relacions com la que jo tinc amb les meues germanes.