En fase de proves

Amb aqest post en mode sms done x inaugurads ls ntrades ds dl mobil. Visk la tcnologia!

A l'abril, cada gota val per mil

Fa un parell de setmanes vam viure el miratge de la primavera en la seua versió més radical: calor, calor i més calor. Però com diu la dita: "sempre plou quan no hi ha escola", i un cap de setmana i un altre se'ns ha aigualit la festa i, en aquest cas, també la vespra...
Però la primavera no sols era un miratge atmosfèric, sinó que la sensació d'acabament de la campanya editorial també era falsa... seguisc amb faena fins al coll, despertant-me a les 4 de la matinada i sense poder tornar a adormir-me. Amb la necessitat que tenen els meus ulls d'un bon descans!
La primavera, però, m'ha dut un parell de coses positives (bé, moltes altres, perquè bàsicament sóc una persona optimista).
La primera, en forma de llibre: Els ulls grocs dels cocodrils. Ja sé que no és una novetat, que l'ha llegit tot el món i que no és original ni glamurós que m'agraden els best-sellers, però mira, què hi farem. Feia molt de temps que no m'empassava sis-centes pàgines en quatre dies!
L'altra té més gràcia: superada la por inicial, he descobert que m'agrade amb canes. Sóc una tia de 43 tacos amb els cabells com George Clooney, i m'encanta lluir-los. M'agrada fer-me major, supose que és perquè em trobe bé tal i com estic.
Al cap i a la fi, són ja 43 primaveres, no?

Les dones i les curses

El passat ha sigut un cap de setmana d'allò més reivindicatiu: he assistit a una de les primeres reunions del nounat col·lectiu Dones en Bloc de Burjassot (atenció: sóc una de les vocals... no sé quina, però espere que en siga una de ben oberta! ;))) i a més, he participat (activament) en la Cursa de la Dona, en companyia de les meues germanes, la Roig i 7.500 dones més.
He arribat al dilluns literalment baldada, i això que per culpa de/gràcies a la Roig la vaig fer caminant... sort de l'excusa: a la meua edat es paguen cars els excessos, per més que siguen de confiança en les pròpies possibilitats físiques!
Però és un cansament, el físic, que et deixa un bon regust. I més quan la causa és tan noble com fer visibles tantes i tantes dones que lluiten dia a dia amb malalties com el càncer de pit i d'altres formes de patiment exclussivament femenines (la Roig en sap prou: l'endometriosi és la malaltia anònima que pateixen moltíssimes dones i que no té un tractament específic i molt menys definitiu... sovint, les pacients van d'un metge a un altre, fins i tot s'operen més d'una vegada, i no hi troben solució.
Segur que si aquesta malaltia la patiren homes ja hi hauia un tractament amb cura definitiva, però és el que hi ha...
Per això hem de serguir associant-nos i fent curses, perquè la de la dona és una cursa d'obstacles, que sovint et deixa baldada, però que et brinda l'oportunitat de comptar amb altres corredores de fons, que et somriuen i t'animen quan estàs a punt de defallir, que et donen la mà quan no pots més, altres que són com tu.
Ah, i perquè es veja que corriem per una bona causa, ací teniu una foto de part de l'equip:

Una paraula tabú

Vinc de sopar amb un grup d'amigues. És divendres, Laia i Blai estan a Bocairent i jo m'he quedat a treballar, per tant no té res d'extraordinari que haja eixit amb gent que no veig sovint.
Però aquesta nit tenia alguna cosa especial. Una de les persones que més m'estime té càncer de pit. I només uns mesos després que una altra bona amiga.
La paraula mateixa fa por. Només sis lletres, però com pesen. Fa uns anys patir un càncer era sinònim de mort, però per sort, en aquest món globalitzat, despersonalitzat i lleig, algunes coses milloren. Entre eixes coses, el pronòstic per a les dones que es veuen atacades per la malaltia maleïda.
Aquesta nit hem sopat, ens hem fet unes cerveses i ens hem compromés a regalar-li a la malalta un mocador ben bonic cadascuna, per si li cauen els cabells. Crec que és la manera més adequada de plantar-li cara al càncer, de dir-li que lluitarem en contra, totes, que no ens vencerà, perquè cada dia som més fortes. Perquè, passe el que passe, si hi ha suport i estima és possible guanyar-li a qualsevol malaltia.
Espere que et cures ben prompte, que us cureu ben prompte. Encara ens queden molts sopars en terrassetes, molt per viure i per riure. Encara hem de passar penes i alegries, hem de destapar moltes botelles de vi i tastar menjars típics de ciutats en les quals mai no hem estat. I encara tenim moltes muntanyes nevades per baixar, a tota velocitat, amb el vent castigant-nos la pell de les galtes. Encara ens hem de queixar molt pels quilos que se'ns posen al voltant de la cintura, i pels polítics (encara que a cadascuna ens agraden uns de diferents) que es gasten els nostres diners. Encara ens hem de fer velles i buscar aquella residència de iaios on passarem els ultims anys de les nostres vides, recordant quan erem joves i tancàvem els bars del Carme.
Espere que tot això siga, ben prompte, cosa del passat. Julia i Montse, a lluitar i a guanyar.

Insomni

Són les cinc de la matinada i ja fa quasi dues hores que estic davant de la pantalla de l'ordinador.
Sempre he dormit més bé poc. Ja de menuda solia esquivar la prohibició benintencionada de ma mare de llegir a fosques, i arribava fins i tot a amagar-me un flexo menut entre els llençols per a poder il·luminar les pàgines del conte de torn. Fins i tot el les jornades posteriors a les festes interminables de la meua època d'estudiant de filologia solia despertar-me no més tard de les deu... Aleshores, el cos ho aguantava tot, és ben cert. I era una tria personal motivada, sobretot, per les ganes de no perdre'm res del que passara al món.
El de hui és un insomni diferent. No és agradable, perquè en realitat voldria estar dormint. A més, sé que la conseqüència se'm reflectirà en la cara i en l'ànima durant tot el dia.
Ja fa quatre anys que patisc aquesta mena d'episodis. No és cada nit, sols quan la jornada laboral no m'arriba, quan les coses no ixen com jo voldria. Aleshores, aplegue a casa esgotada, sense forces per a fer absolutament res, em fique al llit... i unes poques hores més tard, em desperte.
En fi, que són un exemple de l'actitud amb què no s'ha d'enfocar el treball.
Malauradament, no sé com s'ix d'aquesta espiral... Potser m'hauria de prendre la vida d'una altra manera, però no és fàcil renunciar per a guanyar. Quina contradicció, no?

Cap de setmana

Sovint, quan vinc a Bocairent, amb mala consciència per no haver-me castigat prou el cos al llarg de la setmana, intente quedar amb la meua cunyada Salomé per a fer alguna activitat física. Com a dona entrada en la quarantena, necessite un cert grau d'ascetisme, privacions i sacrifici per a sentir-me bé amb mi mateixa.
En realitat, el gran sacrifici sol limitar-se a fer uns llargs a la piscina d'Ontinyent, suficients com per a justificar l'esmorzar posterior. O siga, que ja voldria poder sacrificar-me cada dia!
Però hui hem introduït una modificació en la nostra mena de rutina: perquè Vero (l'altra cunyada) poguera sumar-se al club de les "sacrificades", hem anat a caminar.
El pla era pujar al Sant Crit, un viacrucis que acaba a la part de dalt d'una muntanya que, els que som de prop del Cap i Casal, veiem equiparable a l'Everest. Ací el podeu veure (hui no estava nevat, aquesta foto l'he agafat "prestada":

Així, les tres maries ens hem enfilat muntanya amunt cap a les huit i mitja. Els vint primers minuts de costera, amb els dotze passos del viacrucis explicats en les casetes que rematen cada revolt han sigut més o menys durs, la veritat. Hem arribat a dalt del tot quasi sense alè. Però a partir de l'ermita, la cosa canvia. La ruta era llarga, però més o menys plana, accessible per a urbanites com jo que, encara que de jove he patejat bona cosa, ara no camine res de bo.
La caminata ens ha agradat (les meues cunyades mai no l'havien feta, tampoc), però en alguns trams sí que ens ha deixat un poc decebudes l'aspecte desèrtic ("sembla Mart", ha dit Salomé, encertadament) que ha deixat l'incendi de fa tot just sis mesos...
La bona qüestió és que hem caminat durant dues horetes llargues. Ha sigut una caminata llarga però molt entretinguda: diria que mai no havíem estat tant de temps seguit les tres, parlant, comentant, rient... m'ha agradat. També m'ha agradat que Òscar s'haja quedat amb un pam de nas perquè no ha fet falta que vinguera a per nosaltres! Home de poca fe!!! ;)
I damunt, com no, hem esmorzat! Mmmmmmmmmm, que bé que sap una torrada de tomaca i un suc després de l'esforç!

Tast

Des de fa aproximadament un parell d'anys o una mica més, assistisc periòdicament als tasts que prepara el retaurant Ida y Vuelta de Godella. Al llarg d'aquests mesos, després de tastar una gran quantitat de vins de procedències i qualitats diverses, només sé que no en sé res.
M'agrada beure vi, i he arribat a la conclusió que el més important, el que més influeix perquè tinga èxit el ritual de destapar una botella, és saber que te'n beuràs el contingut en la companyia adequada.
També ajuda, és clar, l'elecció dels aliments adequats (d'això Pedro i Rafa en saben bastant!), però és ben cert que guarde records fantàstics de copes i suros maridats amb pizzes de tarradellas, en la taula de la cuina de Bocairent, amb Òscar i Salomé... O els dinars gloriosos a casa de Gemma i Vicent, o a la d'Eugeni i Begonya, les botelles fantàstiques encetades a casa de Susi i Toni, amb pa i tomaca i companatges d'allò més exiquisits...
El vi, puc dir-ho, acompanya gran part dels records més dolços dels últims anys.
El tast de hui també ha tingut els tres ingredients imprescindibles: el sopar maridat per Rafa i Pedro (cap altra persona pot presumir d'haver aconseguit que jo haja menjat rabo de toro i arròs amb secreto ibérico, i menys a la nit!!!), uns caldos més que acceptables (i de Jumilla!), i una bona companyia: la meua germana menuda i Rafa, la seua parella.
De Noe ja sé que sempre està per a tot, no és nou (però no per això té menys mèrit). Si no fóra per ella, no podria arribar a la meitat de les coses que faig.
I Rafa... senzillament, és una sorpresa molt agradable. M'encanta veure que s'entenen i que es duen bé. Que tenen complicitat, que els agraden coses semblants, que s'adapten l'un a l'altre. Si Noe fins i tot balla en els sopars de cosins!
I és que, ja ho vaig dir el primer dia que el vaig conéixer: algú a qui li agraden els xiquets i els gossos no pot ser mala persona!
Per això m'alegra poder gaudir amb ells d'un bon vi. Per més que siga de Jumilla!