Una paraula tabú

Vinc de sopar amb un grup d'amigues. És divendres, Laia i Blai estan a Bocairent i jo m'he quedat a treballar, per tant no té res d'extraordinari que haja eixit amb gent que no veig sovint.
Però aquesta nit tenia alguna cosa especial. Una de les persones que més m'estime té càncer de pit. I només uns mesos després que una altra bona amiga.
La paraula mateixa fa por. Només sis lletres, però com pesen. Fa uns anys patir un càncer era sinònim de mort, però per sort, en aquest món globalitzat, despersonalitzat i lleig, algunes coses milloren. Entre eixes coses, el pronòstic per a les dones que es veuen atacades per la malaltia maleïda.
Aquesta nit hem sopat, ens hem fet unes cerveses i ens hem compromés a regalar-li a la malalta un mocador ben bonic cadascuna, per si li cauen els cabells. Crec que és la manera més adequada de plantar-li cara al càncer, de dir-li que lluitarem en contra, totes, que no ens vencerà, perquè cada dia som més fortes. Perquè, passe el que passe, si hi ha suport i estima és possible guanyar-li a qualsevol malaltia.
Espere que et cures ben prompte, que us cureu ben prompte. Encara ens queden molts sopars en terrassetes, molt per viure i per riure. Encara hem de passar penes i alegries, hem de destapar moltes botelles de vi i tastar menjars típics de ciutats en les quals mai no hem estat. I encara tenim moltes muntanyes nevades per baixar, a tota velocitat, amb el vent castigant-nos la pell de les galtes. Encara ens hem de queixar molt pels quilos que se'ns posen al voltant de la cintura, i pels polítics (encara que a cadascuna ens agraden uns de diferents) que es gasten els nostres diners. Encara ens hem de fer velles i buscar aquella residència de iaios on passarem els ultims anys de les nostres vides, recordant quan erem joves i tancàvem els bars del Carme.
Espere que tot això siga, ben prompte, cosa del passat. Julia i Montse, a lluitar i a guanyar.