En realitat, el gran sacrifici sol limitar-se a fer uns llargs a la piscina d'Ontinyent, suficients com per a justificar l'esmorzar posterior. O siga, que ja voldria poder sacrificar-me cada dia!
Però hui hem introduït una modificació en la nostra mena de rutina: perquè Vero (l'altra cunyada) poguera sumar-se al club de les "sacrificades", hem anat a caminar.
El pla era pujar al Sant Crit, un viacrucis que acaba a la part de dalt d'una muntanya que, els que som de prop del Cap i Casal, veiem equiparable a l'Everest. Ací el podeu veure (hui no estava nevat, aquesta foto l'he agafat "prestada":
Així, les tres maries ens hem enfilat muntanya amunt cap a les huit i mitja. Els vint primers minuts de costera, amb els dotze passos del viacrucis explicats en les casetes que rematen cada revolt han sigut més o menys durs, la veritat. Hem arribat a dalt del tot quasi sense alè. Però a partir de l'ermita, la cosa canvia. La ruta era llarga, però més o menys plana, accessible per a urbanites com jo que, encara que de jove he patejat bona cosa, ara no camine res de bo.
La caminata ens ha agradat (les meues cunyades mai no l'havien feta, tampoc), però en alguns trams sí que ens ha deixat un poc decebudes l'aspecte desèrtic ("sembla Mart", ha dit Salomé, encertadament) que ha deixat l'incendi de fa tot just sis mesos...
La bona qüestió és que hem caminat durant dues horetes llargues. Ha sigut una caminata llarga però molt entretinguda: diria que mai no havíem estat tant de temps seguit les tres, parlant, comentant, rient... m'ha agradat. També m'ha agradat que Òscar s'haja quedat amb un pam de nas perquè no ha fet falta que vinguera a per nosaltres! Home de poca fe!!! ;)
I damunt, com no, hem esmorzat! Mmmmmmmmmm, que bé que sap una torrada de tomaca i un suc després de l'esforç!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada