Insomni

Són les cinc de la matinada i ja fa quasi dues hores que estic davant de la pantalla de l'ordinador.
Sempre he dormit més bé poc. Ja de menuda solia esquivar la prohibició benintencionada de ma mare de llegir a fosques, i arribava fins i tot a amagar-me un flexo menut entre els llençols per a poder il·luminar les pàgines del conte de torn. Fins i tot el les jornades posteriors a les festes interminables de la meua època d'estudiant de filologia solia despertar-me no més tard de les deu... Aleshores, el cos ho aguantava tot, és ben cert. I era una tria personal motivada, sobretot, per les ganes de no perdre'm res del que passara al món.
El de hui és un insomni diferent. No és agradable, perquè en realitat voldria estar dormint. A més, sé que la conseqüència se'm reflectirà en la cara i en l'ànima durant tot el dia.
Ja fa quatre anys que patisc aquesta mena d'episodis. No és cada nit, sols quan la jornada laboral no m'arriba, quan les coses no ixen com jo voldria. Aleshores, aplegue a casa esgotada, sense forces per a fer absolutament res, em fique al llit... i unes poques hores més tard, em desperte.
En fi, que són un exemple de l'actitud amb què no s'ha d'enfocar el treball.
Malauradament, no sé com s'ix d'aquesta espiral... Potser m'hauria de prendre la vida d'una altra manera, però no és fàcil renunciar per a guanyar. Quina contradicció, no?