Tempus fugit

Ja fa 15 dies de l'últim post. El temps passa, i és cert que com més gran et fas, més de pressa se t'escola entre els dits, com l'arena de la platja...
Estic en plena voràgine "editorial", i això significa, bàsicament, que no pare de treballar, a la taula de la faena i a la de casa. Si fins i tot he somiat els dibuixos dels llibres de mates, igualet que quan veia baixar les figures del tetris entre examen i examen, durant els anys inconscients i feliços com a filòloga en projecte...
I clar, quan ets mare d'una criatura de cinc anys i mig... o t'aïlles de veritat o tot el teu temps és d'ella! Per això, a la fi, he sucumbit al xantatge emocional que em proporciona la meua torturadora dolça, i demà me'n vaig a Bocairent. No puc suportar ni una telefonada més amb la cançoneta "mami-havies-dit-que-vindries!".
La realitat és que al fet de ser econòmicament autosuficients, a això de demostrar al món que som capaces de tot, no li acabe de veure l'avantatge. I no és que vulga quedar-me a casa i que algú em cuide, no, ni de lluny, però és que veig com se m'apaguen els ulls, com se m'arruga la cara, com el cos se'm marceix... i no li acabe de trobar la gràcia. Potser hauria de parar un poc, encara que fóra per a escriure un post absurd que no li interessa a ningú, però que escric perquè vull, perquè m'abelleix i, sobretot, perquè tinc temps per a fer-ho.
Temps... amb quina indiferència el deixem marxar de vegades, com si no comptara. Com si no l'anàrem a trobar a faltar en qualsevol moment. El temps fuig, quina veritat més gran!

Vida familiar

Són les tantes. acabe de tornar d'un sopar de mares de l'escola, però la cosa va més enllà: per enèsima vegada des de setembre, aquest ha sigut un cap de setmana individual... com que tinc faena, Blai i Laia han marxat per a deixar-me temps i espai.
Segur que ells ho viuen d'una manera diferent: tinc faena -de la remunerada- i és necessari que dispose de temps per a fer-la. De fet, és així: ha estat un dissabte ple de llibres i propostes didàctiques. Però clar, també hi ha hagut temps per a mi.
I no em referisc precisament al sopar de mares de l'escola (que, tot s'ha de dir, ha sigut molt més agradable del que em pensava!), sinò a coses més quotidianes (com ara compre i depilacions...).
Els éssers humans naixem -quasi sempre- d'un en un. Des del meu punt de vista, la individualitat és la norma, i qualsevol manera de viure en grup és artificial, creada per l'organització social en què viviem de manera artificial. Gregària. És dur, però cert.
De tota manera, m'agrada la meua unitat familiar. Sobretot, m'agrada perquè puc trobar-los a faltar de tant en tant. Laia encara no ho entén, però Blai sí -crec-, i això és fantàstic. Espere que aquesta manera de viure -un tant peculiar, massa bé que ho sé- puga perdurar en el temps. Em fa feliç, i crec que a ells, d'alguna manera que potser no comprenen, també.
I demà, un altre dia normal i corrent. Un diumenge. Un altre.

Tornar a la càrrega

Fa un mes llarguet que no passe per ací. El Nadal, com sempre, ha suposat un parèntesi d'obligat compliment quasi per a tot (dieta inclosa), però ara ja em trobe instal·lada en la dolça rutina. Fins i tot ha tornat la rutina de despertar-me de matinada i no poder dormir pensant en la faena... què hem de fer!
En la meua llista de bons propòsits hi ha el d'animar una miqueta el bloc. De moment, un tastet en forma de post per a certificar que estic viva (virtualment parlant!), però m'he promés a mi mateixa que seré més exhibicionista a partir d'ara. Sense passar-me, clar!
Doncs això: benvingut, 2011, a pesar de ser una xifra tan lletja! Espere que vingues carregat de terminis acomplits, amigues (i cunyades) prenyades, filles precioses, germanes primes, cotxes nous, companys de faena satisfets, relacions consolidades per a qui les busque, mares i pares saludables... i tot el que et deixes demanar. Que no és poc, però per demanar que no quede!