Aleteig de papallona

Fa 10 dies, amunt o avall, que no paren de passar coses. Tinc un dolor constant al taló del peu esquerre, ha sigut l'aniversari de Laia i el de Dani, a Julia li va eixir un mal resultat en l'operació (gràcies que a la fi està tot controlat!), ahir vaig anar a Sevilla a veure Mariajosé... i he tornat al costum de no dormir per les nits.
He canviat el cotxe a Noe, han operat mon pare, hi ha hagut la festa de la primavera, Laia se'n va d'excursió, la profe de piano està de baixa i ens n'han hagut de posar una altra.
I hi ha la campanya electoral. Enguany m'he esmunyit totalment del caos que sol representar, però sobretot perquè no he pogut dedicar-li ni un minut. Sort del col·lectiu, que ja és adult i fort, que si haguera de ser per la meua contribució...
Quan m'escolte dient que "Els caps de setmana anem a Bocairent", ja ni recorde el temps que fa que no anem a Bocairent els caps de setmana com una cosa habitual! I això, l'única cosa que deixa clara és que en el meu dia a dia no hi ha res que passe de manera habitual, cíclica o com es vulga dir.
En realitat, supose que això és exactament una vida: una successió d'esdeveniments que no controles, que habitualment s'escapen de les rutines més assentades. La vida et porta per viaranys que no imagines, i per això és tan bonica, perquè sovint ens sorprén.
Quan Laia va nàixer, escoltava sovint de pares i mares més experimentats la frase "et canvia la vida", per a referir-se al fet que hi ha un abans i un després de la maternitat. Però sempre he pensat que la vida te la canvia qualsevol decisió que prens, que reproduir-se és només un altre fet de vida.
Per exemple, si haguera decidit no anar a la inauguració de l'estudi de disseny de Pablo fa ara 10 anys, mai no hauria conegut a Blai, i per tant no hauria arribat Laia. Qué és, doncs, el que et canvia la vida? O, més ben dit, quina seria la meua vida si haguera decidit fer cas dels que m'advertien que treballar en determinada escola "alternativa" no era una bona idea? No hauria conegut a Pablo, i per tant no hauria anat a la inauguració de l'estudi, etc., etc., etc., i així fins a l'infinit.
Per això supose que totes aquestes coses que m'estan passant, o potser alguna d'elles, segurament, la més inesperada, em podrien canviar la vida. La que espere ara, vull dir. O siga, que hauria d'estar ben atenta, viure intensament tots i cadascun dels petits inconvenients, obstacles, alicients, o com es vulga dir, que m'apareixen al davant.

En fase de proves

Amb aqest post en mode sms done x inaugurads ls ntrades ds dl mobil. Visk la tcnologia!

A l'abril, cada gota val per mil

Fa un parell de setmanes vam viure el miratge de la primavera en la seua versió més radical: calor, calor i més calor. Però com diu la dita: "sempre plou quan no hi ha escola", i un cap de setmana i un altre se'ns ha aigualit la festa i, en aquest cas, també la vespra...
Però la primavera no sols era un miratge atmosfèric, sinó que la sensació d'acabament de la campanya editorial també era falsa... seguisc amb faena fins al coll, despertant-me a les 4 de la matinada i sense poder tornar a adormir-me. Amb la necessitat que tenen els meus ulls d'un bon descans!
La primavera, però, m'ha dut un parell de coses positives (bé, moltes altres, perquè bàsicament sóc una persona optimista).
La primera, en forma de llibre: Els ulls grocs dels cocodrils. Ja sé que no és una novetat, que l'ha llegit tot el món i que no és original ni glamurós que m'agraden els best-sellers, però mira, què hi farem. Feia molt de temps que no m'empassava sis-centes pàgines en quatre dies!
L'altra té més gràcia: superada la por inicial, he descobert que m'agrade amb canes. Sóc una tia de 43 tacos amb els cabells com George Clooney, i m'encanta lluir-los. M'agrada fer-me major, supose que és perquè em trobe bé tal i com estic.
Al cap i a la fi, són ja 43 primaveres, no?

Les dones i les curses

El passat ha sigut un cap de setmana d'allò més reivindicatiu: he assistit a una de les primeres reunions del nounat col·lectiu Dones en Bloc de Burjassot (atenció: sóc una de les vocals... no sé quina, però espere que en siga una de ben oberta! ;))) i a més, he participat (activament) en la Cursa de la Dona, en companyia de les meues germanes, la Roig i 7.500 dones més.
He arribat al dilluns literalment baldada, i això que per culpa de/gràcies a la Roig la vaig fer caminant... sort de l'excusa: a la meua edat es paguen cars els excessos, per més que siguen de confiança en les pròpies possibilitats físiques!
Però és un cansament, el físic, que et deixa un bon regust. I més quan la causa és tan noble com fer visibles tantes i tantes dones que lluiten dia a dia amb malalties com el càncer de pit i d'altres formes de patiment exclussivament femenines (la Roig en sap prou: l'endometriosi és la malaltia anònima que pateixen moltíssimes dones i que no té un tractament específic i molt menys definitiu... sovint, les pacients van d'un metge a un altre, fins i tot s'operen més d'una vegada, i no hi troben solució.
Segur que si aquesta malaltia la patiren homes ja hi hauia un tractament amb cura definitiva, però és el que hi ha...
Per això hem de serguir associant-nos i fent curses, perquè la de la dona és una cursa d'obstacles, que sovint et deixa baldada, però que et brinda l'oportunitat de comptar amb altres corredores de fons, que et somriuen i t'animen quan estàs a punt de defallir, que et donen la mà quan no pots més, altres que són com tu.
Ah, i perquè es veja que corriem per una bona causa, ací teniu una foto de part de l'equip:

Una paraula tabú

Vinc de sopar amb un grup d'amigues. És divendres, Laia i Blai estan a Bocairent i jo m'he quedat a treballar, per tant no té res d'extraordinari que haja eixit amb gent que no veig sovint.
Però aquesta nit tenia alguna cosa especial. Una de les persones que més m'estime té càncer de pit. I només uns mesos després que una altra bona amiga.
La paraula mateixa fa por. Només sis lletres, però com pesen. Fa uns anys patir un càncer era sinònim de mort, però per sort, en aquest món globalitzat, despersonalitzat i lleig, algunes coses milloren. Entre eixes coses, el pronòstic per a les dones que es veuen atacades per la malaltia maleïda.
Aquesta nit hem sopat, ens hem fet unes cerveses i ens hem compromés a regalar-li a la malalta un mocador ben bonic cadascuna, per si li cauen els cabells. Crec que és la manera més adequada de plantar-li cara al càncer, de dir-li que lluitarem en contra, totes, que no ens vencerà, perquè cada dia som més fortes. Perquè, passe el que passe, si hi ha suport i estima és possible guanyar-li a qualsevol malaltia.
Espere que et cures ben prompte, que us cureu ben prompte. Encara ens queden molts sopars en terrassetes, molt per viure i per riure. Encara hem de passar penes i alegries, hem de destapar moltes botelles de vi i tastar menjars típics de ciutats en les quals mai no hem estat. I encara tenim moltes muntanyes nevades per baixar, a tota velocitat, amb el vent castigant-nos la pell de les galtes. Encara ens hem de queixar molt pels quilos que se'ns posen al voltant de la cintura, i pels polítics (encara que a cadascuna ens agraden uns de diferents) que es gasten els nostres diners. Encara ens hem de fer velles i buscar aquella residència de iaios on passarem els ultims anys de les nostres vides, recordant quan erem joves i tancàvem els bars del Carme.
Espere que tot això siga, ben prompte, cosa del passat. Julia i Montse, a lluitar i a guanyar.

Insomni

Són les cinc de la matinada i ja fa quasi dues hores que estic davant de la pantalla de l'ordinador.
Sempre he dormit més bé poc. Ja de menuda solia esquivar la prohibició benintencionada de ma mare de llegir a fosques, i arribava fins i tot a amagar-me un flexo menut entre els llençols per a poder il·luminar les pàgines del conte de torn. Fins i tot el les jornades posteriors a les festes interminables de la meua època d'estudiant de filologia solia despertar-me no més tard de les deu... Aleshores, el cos ho aguantava tot, és ben cert. I era una tria personal motivada, sobretot, per les ganes de no perdre'm res del que passara al món.
El de hui és un insomni diferent. No és agradable, perquè en realitat voldria estar dormint. A més, sé que la conseqüència se'm reflectirà en la cara i en l'ànima durant tot el dia.
Ja fa quatre anys que patisc aquesta mena d'episodis. No és cada nit, sols quan la jornada laboral no m'arriba, quan les coses no ixen com jo voldria. Aleshores, aplegue a casa esgotada, sense forces per a fer absolutament res, em fique al llit... i unes poques hores més tard, em desperte.
En fi, que són un exemple de l'actitud amb què no s'ha d'enfocar el treball.
Malauradament, no sé com s'ix d'aquesta espiral... Potser m'hauria de prendre la vida d'una altra manera, però no és fàcil renunciar per a guanyar. Quina contradicció, no?