Insomni

Són les cinc de la matinada i ja fa quasi dues hores que estic davant de la pantalla de l'ordinador.
Sempre he dormit més bé poc. Ja de menuda solia esquivar la prohibició benintencionada de ma mare de llegir a fosques, i arribava fins i tot a amagar-me un flexo menut entre els llençols per a poder il·luminar les pàgines del conte de torn. Fins i tot el les jornades posteriors a les festes interminables de la meua època d'estudiant de filologia solia despertar-me no més tard de les deu... Aleshores, el cos ho aguantava tot, és ben cert. I era una tria personal motivada, sobretot, per les ganes de no perdre'm res del que passara al món.
El de hui és un insomni diferent. No és agradable, perquè en realitat voldria estar dormint. A més, sé que la conseqüència se'm reflectirà en la cara i en l'ànima durant tot el dia.
Ja fa quatre anys que patisc aquesta mena d'episodis. No és cada nit, sols quan la jornada laboral no m'arriba, quan les coses no ixen com jo voldria. Aleshores, aplegue a casa esgotada, sense forces per a fer absolutament res, em fique al llit... i unes poques hores més tard, em desperte.
En fi, que són un exemple de l'actitud amb què no s'ha d'enfocar el treball.
Malauradament, no sé com s'ix d'aquesta espiral... Potser m'hauria de prendre la vida d'una altra manera, però no és fàcil renunciar per a guanyar. Quina contradicció, no?

Cap de setmana

Sovint, quan vinc a Bocairent, amb mala consciència per no haver-me castigat prou el cos al llarg de la setmana, intente quedar amb la meua cunyada Salomé per a fer alguna activitat física. Com a dona entrada en la quarantena, necessite un cert grau d'ascetisme, privacions i sacrifici per a sentir-me bé amb mi mateixa.
En realitat, el gran sacrifici sol limitar-se a fer uns llargs a la piscina d'Ontinyent, suficients com per a justificar l'esmorzar posterior. O siga, que ja voldria poder sacrificar-me cada dia!
Però hui hem introduït una modificació en la nostra mena de rutina: perquè Vero (l'altra cunyada) poguera sumar-se al club de les "sacrificades", hem anat a caminar.
El pla era pujar al Sant Crit, un viacrucis que acaba a la part de dalt d'una muntanya que, els que som de prop del Cap i Casal, veiem equiparable a l'Everest. Ací el podeu veure (hui no estava nevat, aquesta foto l'he agafat "prestada":

Així, les tres maries ens hem enfilat muntanya amunt cap a les huit i mitja. Els vint primers minuts de costera, amb els dotze passos del viacrucis explicats en les casetes que rematen cada revolt han sigut més o menys durs, la veritat. Hem arribat a dalt del tot quasi sense alè. Però a partir de l'ermita, la cosa canvia. La ruta era llarga, però més o menys plana, accessible per a urbanites com jo que, encara que de jove he patejat bona cosa, ara no camine res de bo.
La caminata ens ha agradat (les meues cunyades mai no l'havien feta, tampoc), però en alguns trams sí que ens ha deixat un poc decebudes l'aspecte desèrtic ("sembla Mart", ha dit Salomé, encertadament) que ha deixat l'incendi de fa tot just sis mesos...
La bona qüestió és que hem caminat durant dues horetes llargues. Ha sigut una caminata llarga però molt entretinguda: diria que mai no havíem estat tant de temps seguit les tres, parlant, comentant, rient... m'ha agradat. També m'ha agradat que Òscar s'haja quedat amb un pam de nas perquè no ha fet falta que vinguera a per nosaltres! Home de poca fe!!! ;)
I damunt, com no, hem esmorzat! Mmmmmmmmmm, que bé que sap una torrada de tomaca i un suc després de l'esforç!

Tast

Des de fa aproximadament un parell d'anys o una mica més, assistisc periòdicament als tasts que prepara el retaurant Ida y Vuelta de Godella. Al llarg d'aquests mesos, després de tastar una gran quantitat de vins de procedències i qualitats diverses, només sé que no en sé res.
M'agrada beure vi, i he arribat a la conclusió que el més important, el que més influeix perquè tinga èxit el ritual de destapar una botella, és saber que te'n beuràs el contingut en la companyia adequada.
També ajuda, és clar, l'elecció dels aliments adequats (d'això Pedro i Rafa en saben bastant!), però és ben cert que guarde records fantàstics de copes i suros maridats amb pizzes de tarradellas, en la taula de la cuina de Bocairent, amb Òscar i Salomé... O els dinars gloriosos a casa de Gemma i Vicent, o a la d'Eugeni i Begonya, les botelles fantàstiques encetades a casa de Susi i Toni, amb pa i tomaca i companatges d'allò més exiquisits...
El vi, puc dir-ho, acompanya gran part dels records més dolços dels últims anys.
El tast de hui també ha tingut els tres ingredients imprescindibles: el sopar maridat per Rafa i Pedro (cap altra persona pot presumir d'haver aconseguit que jo haja menjat rabo de toro i arròs amb secreto ibérico, i menys a la nit!!!), uns caldos més que acceptables (i de Jumilla!), i una bona companyia: la meua germana menuda i Rafa, la seua parella.
De Noe ja sé que sempre està per a tot, no és nou (però no per això té menys mèrit). Si no fóra per ella, no podria arribar a la meitat de les coses que faig.
I Rafa... senzillament, és una sorpresa molt agradable. M'encanta veure que s'entenen i que es duen bé. Que tenen complicitat, que els agraden coses semblants, que s'adapten l'un a l'altre. Si Noe fins i tot balla en els sopars de cosins!
I és que, ja ho vaig dir el primer dia que el vaig conéixer: algú a qui li agraden els xiquets i els gossos no pot ser mala persona!
Per això m'alegra poder gaudir amb ells d'un bon vi. Per més que siga de Jumilla!