Són quasi les tres de la matinada. Demà (en realitat, hui) és dilluns, per tant hauria d'estar dormint per a poder alçar-me en condicions a les 6:30, com cada dia. Però seguisc en aquesta mena de voràgine d'urgències que acabarà amb la meua salut... Com que porte una hora en el llit pensant com he de distribuir tasques i què he de fer al llarg del dia, doncs l'ordinador és un lloc més adequat.
De vegades em pregunte si paga la pena...
Per sort, els dies que passen tenen altres coses, al marge d'aquesta espiral de tasques, comandes, revisions i invencions. Hui começa la setmana de Carnestoltes!
O siga, que als requeriments quotidians d'una vida -la meua- ja de per si frenètica, ara hem d'afegir les recerques de complements inverosímils: una perruca, una corbata, la disfressa de torn, pintures de cara...
I damunt, sense TV3...
diumenge, 27 de febrer del 2011
dissabte, 5 de febrer del 2011
LipDub
M'agrada aquest LipDub. El vaig penjar en l'altre bloc, però periòdicament el recorde i em pose sentimental.
O siga, que ací està de nou:
M'encanta!
O siga, que ací està de nou:
M'encanta!
divendres, 4 de febrer del 2011
Degeneració macular associada a l'edat
Tinc 43 anys.
Tinc 43 anys, això és un fet. Ja en fa tres que em van arribar puntualment els primers símptomes de la presbícia. Diria que va ser a la setmana de fer els 40.
No em puc queixar: la resta del meu cos, encara que flàcid en alguns punts conflictius (això em va dir una massatgista vintanyera fa una setmana, que ja la voldria veure jo d'ací a vint anys...), aguanta el pas dels anys amb bastant decència.
Però els ulls, no. Resulta que no m'hi veig, i a més no acabe d'adaptar-me a les ulleres de vidres progressius (i mira que són caríssimes!!!). I a més a més, treballe llegint. I disfrute llegint.
Total, un drama.
La cosa és que hui se m'ha oblidat agafar les ulleres. Les bones, les de portar tot el dia, les de quasi 1000 euros. I he hagut de tirar de les de prop (les de iaia que em pose en la punta del nas quan no estic de cara a la lletra, i que em fan mirar per damunt de la muntura quan parle amb algú).
I he tornat conduint des d'Alzira, després de 10 hores d'ordinador i paper escrit, a les huit de la nit.
I m'hi veia!
A veure si tot són imaginacions meues, i resulta que tinc vista de linx, o de mussol (era nit tancada!). A veure si resulta que els meus ulls, com la resta del cos, aguanten estoicament la maduresa. Al cap i a la fi, tenen la mateixa edat!
Tinc 43 anys, això és un fet. Ja en fa tres que em van arribar puntualment els primers símptomes de la presbícia. Diria que va ser a la setmana de fer els 40.
No em puc queixar: la resta del meu cos, encara que flàcid en alguns punts conflictius (això em va dir una massatgista vintanyera fa una setmana, que ja la voldria veure jo d'ací a vint anys...), aguanta el pas dels anys amb bastant decència.
Però els ulls, no. Resulta que no m'hi veig, i a més no acabe d'adaptar-me a les ulleres de vidres progressius (i mira que són caríssimes!!!). I a més a més, treballe llegint. I disfrute llegint.
Total, un drama.
La cosa és que hui se m'ha oblidat agafar les ulleres. Les bones, les de portar tot el dia, les de quasi 1000 euros. I he hagut de tirar de les de prop (les de iaia que em pose en la punta del nas quan no estic de cara a la lletra, i que em fan mirar per damunt de la muntura quan parle amb algú).
I he tornat conduint des d'Alzira, després de 10 hores d'ordinador i paper escrit, a les huit de la nit.
I m'hi veia!
A veure si tot són imaginacions meues, i resulta que tinc vista de linx, o de mussol (era nit tancada!). A veure si resulta que els meus ulls, com la resta del cos, aguanten estoicament la maduresa. Al cap i a la fi, tenen la mateixa edat!
dimecres, 2 de febrer del 2011
Sopar de germanes
Quan pense en la meua adolescència (la part del passat que més clarament recorde) em venen al cap escenes que barregen crits i baralles, soroll i moviment, manca d'espai i d'intimitat... Una família de sis persones amb gossos o gats o peixos o pardalets en un pis de 90 metres... En fi, un devenir caòtic, en el millor dels casos.
Mai no vaig saber què era la tranquil·litat, i de segur que l'he trobada a faltar en més d'una ocasió. A casa era normal haver d'estudiar amb el soroll de fons de la tele o de les menudes discutint, o haver de competir en l'aspecte acadèmic amb una germana que, tot i anar un curs avançada a la seua edat, m'avergonyia traient més bones notes que jo.
Les meues germanes. De cadascuna recorde les peculiaritats.
Susi sempre anava amb mi, discreta i amagada fins que va tindre edat d'eixir de darrere de la germana major. Humiliant-me, sense voler-ho amb la seua capacitat innata per a fer-ho tot més bé: millors notes, millors dibuixos, millors tirs a cistella... I suèters més xulos que li furtava quan no se n'assabentava!
Pili era tan constant com ara, molt ordenada i sistemàtica. I punyetera com ningú. La persona capaç de dormir més hores seguides (crec que hui en dia encara deu tindre algun rècord).
I la menuda, Noèlia, que escrivia cartes als alcaldes dels pobles i rebia un grapat de cartes amb 8 o 9 anys, que es va creuar la península ibèrica als 14 per a fer un campus de bàsquet no-sé-on, que es passava la vida tocant animals i agafant puces! La primera víctima de les activitats extraescolars, que va fer aeròbic, teatre, júniors, bàsquet, guitarra...
I recorde les baralles constants per quasi tot: em molestes, no et menges el meu iogurt, m'estàs fent por, deixa de llegir, et toca arreglar l'habitació, què et penses, jo no sóc la teua criada...
Des de fa uns anys hem instaurat el "Sopar de germanes", que se celebra aproximadament cada dos mesos o tres, o quan l'ocasió ho requereix. Fa una estona he tornat de l'últim.
Un sopar de germanes és la prova que els vincles genètics existeixen i que, de vegades, fins i tot perduren més enlla de l'adolescència. Quan ens reunim, torna la millor part d'aquells anys. A casa es queden fills i parelles, i tornem a parlar com aleshores, però amb la maduresa que dóna el temps, sense discussions, i amb el punt cínic que tan bé se'ns dóna. No hi ha absolutament res igual que un sopar de germanes.
El cas és que sé que a tots els germans no els passa igual, ni tan sols a totes les germanes, és una llàstima.
I aquests sopars són l'única cosa que sé que no li podré deixar a la meua filla, i quan ho pense em ve una miqueta d'amargor. Només espere que la vida li proporcione relacions com la que jo tinc amb les meues germanes.
Mai no vaig saber què era la tranquil·litat, i de segur que l'he trobada a faltar en més d'una ocasió. A casa era normal haver d'estudiar amb el soroll de fons de la tele o de les menudes discutint, o haver de competir en l'aspecte acadèmic amb una germana que, tot i anar un curs avançada a la seua edat, m'avergonyia traient més bones notes que jo.
Les meues germanes. De cadascuna recorde les peculiaritats.
Susi sempre anava amb mi, discreta i amagada fins que va tindre edat d'eixir de darrere de la germana major. Humiliant-me, sense voler-ho amb la seua capacitat innata per a fer-ho tot més bé: millors notes, millors dibuixos, millors tirs a cistella... I suèters més xulos que li furtava quan no se n'assabentava!
Pili era tan constant com ara, molt ordenada i sistemàtica. I punyetera com ningú. La persona capaç de dormir més hores seguides (crec que hui en dia encara deu tindre algun rècord).
I la menuda, Noèlia, que escrivia cartes als alcaldes dels pobles i rebia un grapat de cartes amb 8 o 9 anys, que es va creuar la península ibèrica als 14 per a fer un campus de bàsquet no-sé-on, que es passava la vida tocant animals i agafant puces! La primera víctima de les activitats extraescolars, que va fer aeròbic, teatre, júniors, bàsquet, guitarra...
I recorde les baralles constants per quasi tot: em molestes, no et menges el meu iogurt, m'estàs fent por, deixa de llegir, et toca arreglar l'habitació, què et penses, jo no sóc la teua criada...
Des de fa uns anys hem instaurat el "Sopar de germanes", que se celebra aproximadament cada dos mesos o tres, o quan l'ocasió ho requereix. Fa una estona he tornat de l'últim.
Un sopar de germanes és la prova que els vincles genètics existeixen i que, de vegades, fins i tot perduren més enlla de l'adolescència. Quan ens reunim, torna la millor part d'aquells anys. A casa es queden fills i parelles, i tornem a parlar com aleshores, però amb la maduresa que dóna el temps, sense discussions, i amb el punt cínic que tan bé se'ns dóna. No hi ha absolutament res igual que un sopar de germanes.
El cas és que sé que a tots els germans no els passa igual, ni tan sols a totes les germanes, és una llàstima.
I aquests sopars són l'única cosa que sé que no li podré deixar a la meua filla, i quan ho pense em ve una miqueta d'amargor. Només espere que la vida li proporcione relacions com la que jo tinc amb les meues germanes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)