Quan tenia 20 anys anava per la vida fent del "Dormir és morir" una bandera: amb poques hores, a eixa edat, el cos i la ment es regeneren amb facilitat, tot es metabolitza.
Ara, als quarantes, la cosa pinta ben diferent. D'entrada, la cara -l'espill de l'ànima, que diuen- conserva totes les marques que hi fa la manca de son. A més, això de dormir huit hores és una quimera, el primer desig que demanaria al geni de la làmpada si tinguera la fortuna de trobar-me'l de cara... El segon seria dormir-les al costat d'algú que no ronque!
És curiós com influeix en el caràcter el fet de no haver descansat: quina capacitat et dona per a trobar-ho tot mal col·locat, fora de lloc, equivocat...
Sort que fa sol i que hi ha el café!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada