Un pontet balsàmic

Tinc el correu de la faena espatllat. Aquest havia de ser un pont ple de correus, de recepció de materials, d'enviament de missatges, d'unitats didàctiques i de dibuixos... però al final, m'he pogut centrar en correccions que no hauria acabat si el servidor haguera funcionat correctament.
Total, que ací estic, sola a casa, de cara a la pantalla després de no-sé-quantes unitats corregides. Al final, he avançat prou.
En realitat, cinc dies donen per a molt. Entre dinars familiars de reencontre -segur que a Bocairent ja ens donaven per separats de nou, després d'un mes llarg de no anar-hi!-, visites a parcs temàtics plenets d'ossos de dinosaure, un dia de treball i més dinars familiars, crec que he fet tot el que podia -raonablement- preveure. O més.
Fins i tot em queda temps per a reflexionar. Ha sigut un mes duret, l'últim. Com que sóc un poc ciclotímica, com que tinc eixa tendència a voler estar sola i llegir i no pensar en ningú, a aïllar-me del món de tant en tant, la vida rutinària de família és el que més s'allunya de la vida ideal que m'autoaugurava als vints.
Sembla que l'últim terratrémol ha passat, i espere que vinguen uns mesets de tranquil·litat familiar, de vida conjugal convencional, de fer el que cal perquè tot el món al meu voltant estiga tranquil i content, i jo mateixa.
Al cap i a la fi, és el que ens agrada a les persones: per alguna raó som éssers gregaris, com les ovelletes del betlem, i ens sentim feliços i protegits a dins del ramat... quasi sempre.
I tot això, a pesar dels controladors!

Dormir, morir

Quan tenia 20 anys anava per la vida fent del "Dormir és morir" una bandera: amb poques hores, a eixa edat, el cos i la ment es regeneren amb facilitat, tot es metabolitza.
Ara, als quarantes, la cosa pinta ben diferent. D'entrada, la cara -l'espill de l'ànima, que diuen- conserva totes les marques que hi fa la manca de son. A més, això de dormir huit hores és una quimera, el primer desig que demanaria al geni de la làmpada si tinguera la fortuna de trobar-me'l de cara... El segon seria dormir-les al costat d'algú que no ronque!
És curiós com influeix en el caràcter el fet de no haver descansat: quina capacitat et dona per a trobar-ho tot mal col·locat, fora de lloc, equivocat...
Sort que fa sol i que hi ha el café!

Música mestre

Quan a Laia se li fica una cosa en el cap, ja no hi ha res a fer. Per això, quan fa unes setmanes va decidir que volia tocar el piano simplement vam pagar.
Hui he vist com tocava la primera cançó. Tres o quatre notes, res. Però l'he vista tan gran...
I és que els fills creixen... però ara veig que és cert que massa prompte!

Transsiberià

Aquest matí, de camí a la faena, he escoltat una cançó molt xula d'Els amics de les arts, que de moment no em resulten tan profundament decebedors com els Mishima. Punxeu per a escoltar-la i veure'ls en acció, o copieu aquesta adreça (vés a saber, encara no tinc clar com funciona aquest entorn!):
http://www.youtube.com/watch?v=0B1eU9qAOZY&feature=related

De vins i altres

Acabe de tornar d'un sopar maridat. A l'Ida y vuelta, a Godella, cada mes i escaig Pedro i Rafa ens regalen un sopar fantàstic acompanyat dels vins d'un celler determinat. Hui, Bodegas Torres. Els vins de vegades sorprenen i de vegades deceben, però el menjar sempre és excel·lent. Per això, la immensa majoria dels que hi anem, més que tastadors de vins som incondicionals del restaurant...
L'altre esdeveniment de hui és que ha nascut Maria, la filla de la meua amiga Gemma. En record d'aquest dia feliç, feliç d'aquesta manera que tenim la Gent normal de ser feliços, una cançó que m'encanta. Espere que en gaudiu.

Tres posts

No tinc costum d'airejar les meues intimitats. O més ben dit: sí que hi tinc costum. El que no faig és escriure-les i deixar-ne constància. Per això, aquest tercer intent de hui romandrà publicat en el meu flamant bloc (cal dir "bloc", finalment?), passe el que passe. M'he de fer adulta (bloquísticament adulta, vull dir), i assumir que tampoc no hi ha per a tant. El món girarà a la mateixa velocitat amb els meus comentaris o sense.
Per tant, demà, més.

El principi de tot

Ja fa temps que sóc conscient que la vida quotidiana -almenys, la meua- té, pel cap baix, dos nivells. En l'un, el costum de despertar-se cada dia i posar-se en marxa forma part de la inèrcia de viure. En l'altre, el web em mostra altres vides, però mai no hi trobe res meu. Per això, amb aquest post curtet em done la benvinguda a mi mateixa a una forma nova de tocar el món, d'expressar-me i de comunicar-me amb altra gent... o no.
No sé quant durarà l'intent, ni si la realitat em permetra aquesta expansió del meu jo, si seré capaç de ser mínimament constant -ai, la constància...!-, però almenys ho intentaré: ara va de bo!