Això diu que era jo...

Fa anys, jo no era jo, sinó una altra persona bastant diferent. Fa anys, quan vivia sola i gastava tot el temps en mi mateixa, la vida era una altra cosa. També, d’alguna manera, plena i estressant ─es veu que no puc viure tranquil·la…─, però amb tots i cadascun dels minuts del dia només meus.

Fa anys, treballava en un grapat de llocs. Feia classes a Torrent, a València, de matí, de vesprada, a funcionaris, a adults…

I jugava a bàsquet, em desplaçava amb bicicleta, canviava de parella de tant en tant, i esquiava una setmana sencera a Nadal, i sopava fora perquè sí…

Fa anys, de sobte, vaig començar a treballar en una escola, Gençana, que em va semblar la porta del Paradís. I en travessar-la, vaig aprendre que el mal de tocar el cel és que a partir d’eixe moment estàs més prop de l’infern de la decepció. Va ser una època amb moments dolços i amargs, però, sobretot, Gençana va marcar un punt d’inflexió en la meua vida. I és just reconèixer-ho.

Aquella època va ser l’inici, el moment concret en què va nàixer La Nova Jo. Potser era només una qüestió purament cronològica (eren els meus 30), però m’agrada pensar que no. Que conèixer situacions i gents complexes em va fer créixer interiorment com a persona… De fet, van ser moments de decisions importants, de canvis, d’abandonaments i benvingudes… segurament la dels 30 ha sigut la dècada més agitada de la meua vida, i mira que si una cosa no li ha faltat, a la meua vida, ha sigut moviment…

I per què ara, aquesta reflexió? Doncs perquè hui he quedat a fer un cafè amb dos excompanys de Gençana. No és un cas aïllat, de fet, és curiós quants extreballadors ha sigut capaç de «fabricar» aquella escola… Afortunadament, els decebuts ens agradem, i ens retrobem sovint. Si un mèrit tenien les persones que tiranitzaven aquella empresa és el de trobar professionals idealistes i compromesos dels quals aprofitar-se. Si faig una ullada enrere i al meu voltant, en són un grapat, les amistat i els contactes que conserve d’aquella etapa… de manera que supose que va estar bé.

És bonic pensar en el passat i veure’l difuminat en el present. Ser conscient que cada pas de tots els que has fet al llarg de la vida t’ha portat exactament al lloc que ara ocupes, o siga, que tots estaven ben caminats. T’han portat ací, al teclat de l’ordinador. Al badall que se t’escapa de la boca perquè fa hores que estàs desperta. Al cos calentet que t’espera en el llit (per més que hui no siga Blai, sinó Laieta, que hui dorm amb la mare).

Doncs això: bona nit! J