Això diu que era jo...

Fa anys, jo no era jo, sinó una altra persona bastant diferent. Fa anys, quan vivia sola i gastava tot el temps en mi mateixa, la vida era una altra cosa. També, d’alguna manera, plena i estressant ─es veu que no puc viure tranquil·la…─, però amb tots i cadascun dels minuts del dia només meus.

Fa anys, treballava en un grapat de llocs. Feia classes a Torrent, a València, de matí, de vesprada, a funcionaris, a adults…

I jugava a bàsquet, em desplaçava amb bicicleta, canviava de parella de tant en tant, i esquiava una setmana sencera a Nadal, i sopava fora perquè sí…

Fa anys, de sobte, vaig començar a treballar en una escola, Gençana, que em va semblar la porta del Paradís. I en travessar-la, vaig aprendre que el mal de tocar el cel és que a partir d’eixe moment estàs més prop de l’infern de la decepció. Va ser una època amb moments dolços i amargs, però, sobretot, Gençana va marcar un punt d’inflexió en la meua vida. I és just reconèixer-ho.

Aquella època va ser l’inici, el moment concret en què va nàixer La Nova Jo. Potser era només una qüestió purament cronològica (eren els meus 30), però m’agrada pensar que no. Que conèixer situacions i gents complexes em va fer créixer interiorment com a persona… De fet, van ser moments de decisions importants, de canvis, d’abandonaments i benvingudes… segurament la dels 30 ha sigut la dècada més agitada de la meua vida, i mira que si una cosa no li ha faltat, a la meua vida, ha sigut moviment…

I per què ara, aquesta reflexió? Doncs perquè hui he quedat a fer un cafè amb dos excompanys de Gençana. No és un cas aïllat, de fet, és curiós quants extreballadors ha sigut capaç de «fabricar» aquella escola… Afortunadament, els decebuts ens agradem, i ens retrobem sovint. Si un mèrit tenien les persones que tiranitzaven aquella empresa és el de trobar professionals idealistes i compromesos dels quals aprofitar-se. Si faig una ullada enrere i al meu voltant, en són un grapat, les amistat i els contactes que conserve d’aquella etapa… de manera que supose que va estar bé.

És bonic pensar en el passat i veure’l difuminat en el present. Ser conscient que cada pas de tots els que has fet al llarg de la vida t’ha portat exactament al lloc que ara ocupes, o siga, que tots estaven ben caminats. T’han portat ací, al teclat de l’ordinador. Al badall que se t’escapa de la boca perquè fa hores que estàs desperta. Al cos calentet que t’espera en el llit (per més que hui no siga Blai, sinó Laieta, que hui dorm amb la mare).

Doncs això: bona nit! J

Monster High

Fa només uns dies, la meua germana penjava en el seu mur de Facebook un post angoixat a través del qual pregava als seus contactes que l’ajudaren a trobar una certa nina que la seua filla havia demanat als Mags d’Orient.

Després de diverses peripècies ─fins i tot amb Toni fent cua a hores matineres en botigues de joguets─, la seua insistència es va veure recompensada en forma de no una, sinó huit nines Monster High. L’aventura va ser motiu de riallades i comentaris burleta, clar. Veges si no!

Reconec que no m’hi veia reflectida: la meua filla sempre es conforma amb un regalet o dos, i generalment vol coses tan estranyes que no ens plantegen problemes: una bateria, un cos humà amb els seus òrgans, un llibre… però sembla que això era fins l’any passat. Perquè he descobert amb horror suprem que enguany vol, precisament, no una, sinó dues d’aquelles nines mortes!!!

De manera que ahir ─un mes abans de l’arribada oficial de Ses Majestats els Reis d’Orient─, em vaig proposar de buscar les nines. Ja hi havíem fet algun intent, però sense massa interès ─si és que la meua germana sempre ha sigut taaaaaaaaaaan exagerada… no cal, començar tan prompte la recerca, segur!!!─. La cosa és que hui he anat a només tres botigues, de les grans, i en les tres, els dependents-adolescents-contractats-per-a-la-campanya-de-Nadal m’han mirat amb cara de «No flipes! No queda una sola Monster High en tota la faç de la Terra», quan els les he demanades!

En fi, que estic ben fotuda. Un company de faena m’ha recomanat que li escriga a Laia una carta, de part del rei Gaspar, i que li explique alguna pel·lícula creïble per a justificar la desfeta, acompanyada, clar, del corresponent «Val per una Frankie i per una Spectra». Tanta ràbia que em fa la monarquia, i ara m’hi hauré de posar d’acord. Està clar que les situacions extremes proporcionen estranyes aliances.

Però almenys he extret dues conclusions de tot això. La primera és que els regals de reis dels menuts s’han d’apanyar tan prompte com siga possible. I la segona: mai he de tornar a burlar-me de la meua germana! J