Eppur si muove...

Potser haja semblat que, després de dos mesos llargs d'inactivitat "bloqueril", una donava aquest espai per tancat... Però de fet, no és així.
Encara que no ho semble, tanmateix es mou. I no ho dic per la vida entesa a la manera tradicional, amb volums, amb desplaçaments, amb preocupacions i alegries, que eixa és ben evident que es mou a velocitat de vertigen, sinó que em referisc a aquesta altra "dimensió", a la que es materialitza a través dels dits.
Cada dia sorgeixen un milió de coses que m'agradaria explicar (bé, potser unes poques menys), però ni tinc el moment ni aconseguisc llevar-me del cap la idea que el que puga explicar una persona normal i corrent com jo segur que no interessa a ningú. Heus ací la perversió, la paradoxa, la contradicció retorçuda: evitar exhibir intimitats que no interessen per si les llegeix molta gent, per més que estigues segura que no les llegirà quasi ningú!
Uf, se m'està fent un bucle... millor ho deixe ací. Això sí, m'he proposat seguir exercitant els dits. Al cap i a la fi, tinc el mateix dret d'escriure missatges sense interés que l'hipotètic lector desinteressat a no llegir-los! :)

Summer is over... o no?

Segons em van ensenyar en algun curs de primària (EGB quan jo hi anava!), l'estiu s'acaba el vint-i-poc de setembre. A pesar d'això, tradicionalment l'inici del curs escolar venia acompanyat del canvi en la temperatura... però enguany sembla que l'estació estival serà implacable, que la calor no deixarà de castigar fins que arribe el dia exacte... si tenim sort!
A banda d'això, l'estiu i la calor han coincidit amb una aturada llarga d'entrades en el bloc. No sé per què, supose que la vida en directe m'ocupa, també, el temps que pensava dedicar-li a la virtual. L'estiu, en compte de ser el moment d'avorrir-se, ha esdevingut una mena de voràgine d'activitats, anades i vingudes, visites i festes.
En aquests mesos han passat moltes coses, que, d'altra banda, és el que ha de ser una vida.
En el meu món xicotet hi ha coses bones: Julia i Montse estan bé (en eterna recuperació, a partir d'ara, m'imagine...); a Burjassot, per fi, tenim alcalde del Bloc (val, cal dir "Compromís"!); he fet 44 anys; Laia ha començat la primària; m'he apuntat a waterpolo (encara que de moment no he aconseguit anar a cap entrenament!).
I també hi ha coses roïnes. Lliges el diari, o escoltes la ràdio, i a banda d'allò que preocupa a tot el món, alguns tenim raons "extra" per a estar fotuts: polítics que pretenen privar-nos del dret dels nostres fills d'estudiar en valencià, sentències absurdes que es boten lleis que són bones objectivament, suposats professionals que exigeixen que els facen la faena, gent barallant-se per tot arreu...
Potser és la calor, que si a mi em posa de mala lluna, també podria produir el mateix efecte en altres persones... espere que siga això, perquè si la meua teoria és certa, al mal rotllo que flota en l'ambient li queden quatre dies: els que falten perquè s'acabe l'estiu!

Aleteig de papallona

Fa 10 dies, amunt o avall, que no paren de passar coses. Tinc un dolor constant al taló del peu esquerre, ha sigut l'aniversari de Laia i el de Dani, a Julia li va eixir un mal resultat en l'operació (gràcies que a la fi està tot controlat!), ahir vaig anar a Sevilla a veure Mariajosé... i he tornat al costum de no dormir per les nits.
He canviat el cotxe a Noe, han operat mon pare, hi ha hagut la festa de la primavera, Laia se'n va d'excursió, la profe de piano està de baixa i ens n'han hagut de posar una altra.
I hi ha la campanya electoral. Enguany m'he esmunyit totalment del caos que sol representar, però sobretot perquè no he pogut dedicar-li ni un minut. Sort del col·lectiu, que ja és adult i fort, que si haguera de ser per la meua contribució...
Quan m'escolte dient que "Els caps de setmana anem a Bocairent", ja ni recorde el temps que fa que no anem a Bocairent els caps de setmana com una cosa habitual! I això, l'única cosa que deixa clara és que en el meu dia a dia no hi ha res que passe de manera habitual, cíclica o com es vulga dir.
En realitat, supose que això és exactament una vida: una successió d'esdeveniments que no controles, que habitualment s'escapen de les rutines més assentades. La vida et porta per viaranys que no imagines, i per això és tan bonica, perquè sovint ens sorprén.
Quan Laia va nàixer, escoltava sovint de pares i mares més experimentats la frase "et canvia la vida", per a referir-se al fet que hi ha un abans i un després de la maternitat. Però sempre he pensat que la vida te la canvia qualsevol decisió que prens, que reproduir-se és només un altre fet de vida.
Per exemple, si haguera decidit no anar a la inauguració de l'estudi de disseny de Pablo fa ara 10 anys, mai no hauria conegut a Blai, i per tant no hauria arribat Laia. Qué és, doncs, el que et canvia la vida? O, més ben dit, quina seria la meua vida si haguera decidit fer cas dels que m'advertien que treballar en determinada escola "alternativa" no era una bona idea? No hauria conegut a Pablo, i per tant no hauria anat a la inauguració de l'estudi, etc., etc., etc., i així fins a l'infinit.
Per això supose que totes aquestes coses que m'estan passant, o potser alguna d'elles, segurament, la més inesperada, em podrien canviar la vida. La que espere ara, vull dir. O siga, que hauria d'estar ben atenta, viure intensament tots i cadascun dels petits inconvenients, obstacles, alicients, o com es vulga dir, que m'apareixen al davant.

En fase de proves

Amb aqest post en mode sms done x inaugurads ls ntrades ds dl mobil. Visk la tcnologia!

A l'abril, cada gota val per mil

Fa un parell de setmanes vam viure el miratge de la primavera en la seua versió més radical: calor, calor i més calor. Però com diu la dita: "sempre plou quan no hi ha escola", i un cap de setmana i un altre se'ns ha aigualit la festa i, en aquest cas, també la vespra...
Però la primavera no sols era un miratge atmosfèric, sinó que la sensació d'acabament de la campanya editorial també era falsa... seguisc amb faena fins al coll, despertant-me a les 4 de la matinada i sense poder tornar a adormir-me. Amb la necessitat que tenen els meus ulls d'un bon descans!
La primavera, però, m'ha dut un parell de coses positives (bé, moltes altres, perquè bàsicament sóc una persona optimista).
La primera, en forma de llibre: Els ulls grocs dels cocodrils. Ja sé que no és una novetat, que l'ha llegit tot el món i que no és original ni glamurós que m'agraden els best-sellers, però mira, què hi farem. Feia molt de temps que no m'empassava sis-centes pàgines en quatre dies!
L'altra té més gràcia: superada la por inicial, he descobert que m'agrade amb canes. Sóc una tia de 43 tacos amb els cabells com George Clooney, i m'encanta lluir-los. M'agrada fer-me major, supose que és perquè em trobe bé tal i com estic.
Al cap i a la fi, són ja 43 primaveres, no?

Les dones i les curses

El passat ha sigut un cap de setmana d'allò més reivindicatiu: he assistit a una de les primeres reunions del nounat col·lectiu Dones en Bloc de Burjassot (atenció: sóc una de les vocals... no sé quina, però espere que en siga una de ben oberta! ;))) i a més, he participat (activament) en la Cursa de la Dona, en companyia de les meues germanes, la Roig i 7.500 dones més.
He arribat al dilluns literalment baldada, i això que per culpa de/gràcies a la Roig la vaig fer caminant... sort de l'excusa: a la meua edat es paguen cars els excessos, per més que siguen de confiança en les pròpies possibilitats físiques!
Però és un cansament, el físic, que et deixa un bon regust. I més quan la causa és tan noble com fer visibles tantes i tantes dones que lluiten dia a dia amb malalties com el càncer de pit i d'altres formes de patiment exclussivament femenines (la Roig en sap prou: l'endometriosi és la malaltia anònima que pateixen moltíssimes dones i que no té un tractament específic i molt menys definitiu... sovint, les pacients van d'un metge a un altre, fins i tot s'operen més d'una vegada, i no hi troben solució.
Segur que si aquesta malaltia la patiren homes ja hi hauia un tractament amb cura definitiva, però és el que hi ha...
Per això hem de serguir associant-nos i fent curses, perquè la de la dona és una cursa d'obstacles, que sovint et deixa baldada, però que et brinda l'oportunitat de comptar amb altres corredores de fons, que et somriuen i t'animen quan estàs a punt de defallir, que et donen la mà quan no pots més, altres que són com tu.
Ah, i perquè es veja que corriem per una bona causa, ací teniu una foto de part de l'equip: