Tinc el correu de la faena espatllat. Aquest havia de ser un pont ple de correus, de recepció de materials, d'enviament de missatges, d'unitats didàctiques i de dibuixos... però al final, m'he pogut centrar en correccions que no hauria acabat si el servidor haguera funcionat correctament.
Total, que ací estic, sola a casa, de cara a la pantalla després de no-sé-quantes unitats corregides. Al final, he avançat prou.
En realitat, cinc dies donen per a molt. Entre dinars familiars de reencontre -segur que a Bocairent ja ens donaven per separats de nou, després d'un mes llarg de no anar-hi!-, visites a parcs temàtics plenets d'ossos de dinosaure, un dia de treball i més dinars familiars, crec que he fet tot el que podia -raonablement- preveure. O més.
Fins i tot em queda temps per a reflexionar. Ha sigut un mes duret, l'últim. Com que sóc un poc ciclotímica, com que tinc eixa tendència a voler estar sola i llegir i no pensar en ningú, a aïllar-me del món de tant en tant, la vida rutinària de família és el que més s'allunya de la vida ideal que m'autoaugurava als vints.
Sembla que l'últim terratrémol ha passat, i espere que vinguen uns mesets de tranquil·litat familiar, de vida conjugal convencional, de fer el que cal perquè tot el món al meu voltant estiga tranquil i content, i jo mateixa.
Al cap i a la fi, és el que ens agrada a les persones: per alguna raó som éssers gregaris, com les ovelletes del betlem, i ens sentim feliços i protegits a dins del ramat... quasi sempre.
I tot això, a pesar dels controladors!
